La gran riuada de l'any 1937 d'Ignasi Royo

(Extret del llibre de Ignasi Royo i Fabra: Records i vivències de la Guerra Civil, Casa de Cultura de l'Ajuntament de Deltebre, 1998.)

CAPÍTOL II 

La gran riuada de l'any 1937

Recordo que el dia va nàixer amb un cel encapotat que només amenaçava pluja acompanyat per una forta llevantada. Com cada jornada i a la mateixa hora, ens vam llevar, els meus germans i jo, per a poder anar a l'escola. La mare ens va preparar "la mañana" dintre un bol, llet de cabra i sopes de pa, però com sigui que el dia no es presentava prou clar, va decidir no enviar-nos a l'escola per si de cas. Sense aquesta obligació diària i amb tot el dia per davant, vaig decidir anar a veure el riu. El llevant aixecava unes fortes ones que, juntament amb la quantitat d'aigua que baixava impedien que aquesta pogués seguir el seu camí cap a la mar. Aleshores la por es va apoderar de mi, esgarrifat vaig tornar a cercar la seguretat de la meva casa, malgrat que tampoc tenia molta confiança en això, ja que, un cop el riu sortiria, ningú sabia quina seria l'alçada de l'aigua que hauria de negar tot el Delta.


Durant tota la nit del dissabte es van succeir els bans convocant a tots els homes útils a col·laborar en la construcció d'un malecó a la vora del riu per a frenar la força de l'aigua, però de res van servir les pales, les aixades i els braços, tots els esforços van esdevenir inútils, en poques hores, l'aigua va anar negant totes les cases i les terres. Mes tard em vaig poder assabentar que el riu havia sortit, en primer lloc, a l'altura de l'illa de Gràcia, per un lloc conegut amb el nom de "la Conchita" on hi havia una casa gran propietat dels germans Carsi. Un indret on l'aigua va trobar una sortida fàcil i es va anar eixamplant fins que ja va ser impossible controlar-la.


Recordo els "bandos" com si fos ara i la veu de l'agutzil, un home conegut amb el malnom de "Boqueta Nit", ressonant per tot el poble. Aquest senyor tenia la peculiaritat de tenir una tonalitat de veu clara i potent que era fàcil de distingir i d'entendre. Aquella nit, quan l'aigua amenaçava amb desbordar-se, "Boqueta Nit" va ser l'encarregat de mobilitzar tothom, d'avisar que el riu estava a punt de "saltar" i que calia estar alerta. Va començar pels bars i va acabar pel cine de "la Metgessa", l'únic que hi havia al poble, la qual cosa va representar l'acabament immediat de la pel·lícula que s'estava projectant. La resta de la nit es va fer mes llarga que mai.


Un cop el riu va sortir, les aigües van envair tot el poble. De primer, ningú sabia fins a quina altura havien arribat. La nostra casa es trobava i encara es troba a uns cent metres de la vora del riu i de vegades m'imagino el dilema que van haver de mantenir els meus pares entre romandre a la casa o fugir, finalment van optar per la primera opció. De ben segur que el fet de tenir una embarcació on hi cabíem tota la família els va fer decidir a quedar-se, amb aquesta situació en qualsevol moment podíem abandonar la casa. En canvi no sé que van fer amb els animals domèstics que teníem, només recordo que el meu pare va agafar l'egua i la va portar a una barraca-corral, propietat de l'oncle Quico de Rendilla, lloc on no havia arribat l'aigua ja que es trobava en un indret mes alt. A casa, tot i ser de planta baixa, l'aigua no va passar deis 20 o 25 centímetres d'alçada.


De bon començament, a mesura que l'aigua anava pujant, algú va suggerir de rebentar els malecons del canal, aleshores va sorgir la polèmica entre els defensors d'aquesta mesura i els seus detractors, el canal actuava com a barrera i finalment crec que es va prendre la millor solució, rebentar els malecons, d'aquesta manera, l'aigua que baixava a pressió, podria escampar-se cap als arrossars. Es van obrir portells als malecons a 1'alçada del barri de Nassos. Allí, la força de l'aigua va erosionar les terres veïnes al canal i va crear l'anomenat "Clot de Nassos" que ha perdurat fins els nostres dies. El seu propietari A. Ventura "Guindon", a poc a poc el va anar cobrint de terra i runes i avui es troba quasi tot tapat.


En aquella època, la collita no acabava fins els mesos d'octubre o novembre, per això, damunt les eres dels arrossars encara hi havien muntells d'arròs que es va perdre per culpa de l'aigua i que, en pocs dies, al corcar-se, va provocar una forta pudor que va espantar fins i tot els animals. També es van perdre les collites dels horts i un cop les aigües van tornar a la normalitat, va haver de passar molt temps abans no es van poder conrear de nou les terres. L'acumulació de fang va ser tan gran que la seva neteja va suposar una veritable feina de titans.


La gent que es va veure obligada a abandonar les seves cases, es van refugiar en llocs veritablement insòlits. Els ponts del canal van estar plens de gent durant els quasi quinze dies que va durar la riuada. Desconec com ho van fer, però van romandre tot el temps allí. Vaig sentir comentar que durant aquells dies van nàixer les bessones de Guindon i que un soldat, en veure-les tan petites i desvalgudes els va regalar un cotxet.


Les persones que disposaven de barques es desplaçaven per tot el poble buscant botigues on poder adquirir els productes alimentaris que els mancaven. El meu pare anava amb la "muleta" cercant a les botigues de queviures, tot allò que la meva mare li encarregava. Alguna vegada el vaig acompanyar i us ben asseguro que el poble semblara Venècia. En arribar a les Quatre Carreteres la barca tocava el terra. Aleshores, el meu pare baixava a peu nu i a base d'empentes sortíem de l'embús. A partir d'allí i en direcció al canal, el nivell de l'aigua pujava, en alguns llocs fins a dos metres.


Una vegada, en arribar a l'alçada de la casa de l'oncle Trilla (el vell), el vam trobar, amb la seva filla, a dalt d'un barquet de mariscar, intentant donar de menjar a les gallines i conills que es trobaven dintre una gàbia aixecada sobre el nivell de l'aigua mitjançant unes estaques. Tots dos, pare i filia, eren prou grans i la filla era també grossa, per la qual cosa l'equilibri a dalt del barquet, que era mes bé menut, s'estava fent cada cop mes dificultós, fins el punt que, aquest es decantava perillosament. El meu pare, en veure la situació en que es trobaven, es va apropar perquè poguessin pujar a la nostra barca i així acabar de donar menjar als animals. De no haver passat "natros" per allí ho haguessin tingut magre dalt d'aquell barquet que semblava de paper. En aquest punt he de comentar que l'home de la filla de l'oncle Trilla, "el Morrut de Ramírez", es trobava en aquell moment al front de guerra, on va morir.


Aquell mateix dia vam arribar fins el pont del canal a l'alçada del cementiri. Mai no he sabut per què vam fer cap allí. Com en els altres ponts, hi havia molta gent que fins i tot dormien allí mateix. Aleshores ens vam adonar que, entre aquesta gent hi havia un soldat que, en veure'ns amb l'embarcació, li va demanar al meu pare si podia portar-lo a casa seva. Va pujar a la muleta i el vam dur fins allí. El soldat era fill de "Caragol", el mateix que després, per motius polítics, va romandre exiliat durant molts anys a França. En aquest país es va casar i va tenir fills, morint al cap de molt temps en el seu poble natal, la Cava, on actualment està enterrat.


Passades quasi dues setmanes, la riuada va anar minvant i molt lentament la vida va tornar a transcórrer quasi amb normalitat.

SOBRE L'AUTOR

Ignasi Royo i Fabra va nèixer a La Cava el febrer de 1930, fill d'una família pagesa. Va desenvolupar la seva tasca com a pagès sent molt afeccionat a la lectura i a escriure textos amb què va participar en diversos concursos literaris durant la seva joventut i ha arribat a publicar dos llibres de memòries en els darrers anys abans de la seva mort que es va produir l'any 2006. Va ser una persona molt interessada per la cultura, participant en la creació de la biblioteca de La Cava, l'any 1952 i la publicació de la revista Antena entre els anys 1952 i 1954. També va participar com actor, amb el grup de teatre Parroquial de La Cava, on va treballar molts anys en la Passió, fent de Pons Pilat i altres papers principals en altres obres com "La Ferida Lluminosa" de Segarra.